I tornem a ser-hi. Tornem a escriure per treure de dins aquesta cosa que em fa mal i que no sé com canalitzar d'una altra manera. Però avui, per primer cop des que vaig començar a escriure en aquest blog, no parlaré d'amor. O almenys no d'amor romàntic. Però seguiré parlant de pèrdua, això sembla ser un tema recurrent en la meva història... Avui m'he adonat que he perdut a una altra persona. A la que durant potser no gaire temps, però amb una intensitat que no havia setit mai, havia sigut la meva millor amiga. Ahir vaig quedar amb ella i va ser tot... tan incòmode... Només tenia ganes que acabés i marxar a casa. Ja no és la mateixa persona. O potser sóc jo qui ha canviat. O potser ho haguem fet les dues.
I per què em dol haver-la perdut a ella? Si he perdut més amistats de les que puc contar, què té de diferent? Doncs que ella sabia que m'apreciava de veritat. No era una farsa com en altres casos. Tampoc era un apreci lleuger que semblava desaparèixer quan jo més ho necessitava. Ella era allà per mi, per a qualsevol cosa que necessités, tan en els meus millors moment com en els pitjors, sense demanar res a canvi. Jo era la seva número u, per primera vegada a la vida, en fot haver perdut aquest privilegi. I sé que sóc egoista i no ho nego, mai he fet veure ser una bona persona. Però això era el que feia anys que havia buscat, un millor amic, una ànima bessona amb qui poder compartir-ho tot, i adonar-me que he passat de ser-ho tot per a algú a tornar a no ser res per ningú fa mal.
Podria mentir i dir que és perquè em pensava que era ella, que ella seria la definitiva i que aquesta relació duraria per sempre, però no és veritat, no és això. De fet ni la imaginava al meu futur, sabia, per algun motiu, que no era ella qui buscava. Però sempre havia assumit que seria jo qui la deixaria i no al revés, i que quan ho fes seria perquè havia connectat encara més amb una altra persona. Però com son les coses que al final sóc jo qui es queda sola i ella qui té tot el recolzament que necessita...
Dissabte he tornat a quedar amb ella, i juro pel que sigui que no en tinc gens de ganes. M'estic plantejant molt seriosament posar una excusa i no anar-hi. Perquè cada cop que quedo amb ella acabo amb aquest malestar durant un parell de dies i sé que això no em fa bé. Sé que el millor és deixar de veure-la perquè, total, què ens aportem l'una a l'altra? Res. Ja ni tan sols em considera la seva millor amiga com jo encara feia, potser més per aferrar-m'hi que per una altra cosa. Quin sentit té que seguim amb això, llavors?
I així son les coses. No puc seguir torturant-me sense avançar perquè no canviarà res. Ara mateix no sóc especial per ningú i he d'acceptar-ho. Així són les coses. Hi ha molta gent al món que no és especial per ningú i saben viure amb això, perquè no podria ser-no jo una altra? I potser algun dia arribarà, el meu Ruru, el de veritat. I potser serà a Japó aquest estiu, o potser resultarà ser algú que ja conec però encara no prou. O potser simplement no existeix. El que tinc clar és que donar-hi voltes i autocompadir-me a mi mateixa no canviarà res. I és per això que tinc intenció de seguir avançant, com he fet sempre.
