Avui va sobre ella

I tornem a ser-hi. Tornem a escriure per treure de dins aquesta cosa que em fa mal i que no sé com canalitzar d'una altra manera. Però avui, per primer cop des que vaig començar a escriure en aquest blog, no parlaré d'amor. O almenys no d'amor romàntic. Però seguiré parlant de pèrdua, això sembla ser un tema recurrent en la meva història... Avui m'he adonat que he perdut a una altra persona. A la que durant potser no gaire temps, però amb una intensitat que no havia setit mai, havia sigut la meva millor amiga. Ahir vaig quedar amb ella i va ser tot... tan incòmode... Només tenia ganes que acabés i marxar a casa. Ja no és la mateixa persona. O potser sóc jo qui ha canviat. O potser ho haguem fet les dues.

I per què em dol haver-la perdut a ella? Si he perdut més amistats de les que puc contar, què té de diferent? Doncs que ella sabia que m'apreciava de veritat. No era una farsa com en altres casos. Tampoc era un apreci lleuger que semblava desaparèixer quan jo més ho necessitava. Ella era allà per mi, per a qualsevol cosa que necessités, tan en els meus millors moment  com en els pitjors, sense demanar res a canvi. Jo era la seva número u, per primera vegada a la vida, en fot haver perdut aquest privilegi. I sé que sóc egoista i no ho nego, mai he fet veure ser una bona persona. Però això era el que feia anys que havia buscat, un millor amic, una ànima bessona amb qui poder compartir-ho tot, i adonar-me que he passat de ser-ho tot per a algú a tornar a no ser res per ningú fa mal.

Podria mentir i dir que és perquè em pensava que era ella, que ella seria la definitiva i que aquesta relació duraria per sempre, però no és veritat, no és això. De fet ni la imaginava al meu futur, sabia, per algun motiu, que no era ella qui buscava. Però sempre havia assumit que seria jo qui la deixaria i no al revés, i que quan ho fes seria perquè havia connectat encara més amb una altra persona. Però com son les coses que al final sóc jo qui es queda sola i ella qui té tot el recolzament que necessita...

Dissabte he tornat a quedar amb ella, i juro pel que sigui que no en tinc gens de ganes. M'estic plantejant molt seriosament posar una excusa i no anar-hi. Perquè cada cop que quedo amb ella acabo amb aquest malestar durant un parell de dies i sé que això no em fa bé. Sé que el millor és deixar de veure-la perquè, total, què ens aportem l'una a l'altra? Res. Ja ni tan sols em considera la seva millor amiga com jo encara feia, potser més per aferrar-m'hi que per una altra cosa. Quin sentit té que seguim amb això, llavors?

I així son les coses. No puc seguir torturant-me sense avançar perquè no canviarà res. Ara mateix no sóc especial per ningú i he d'acceptar-ho. Així són les coses. Hi ha molta gent al món que no és especial per ningú i saben viure amb això, perquè no podria ser-no jo una altra? I potser algun dia arribarà, el meu Ruru, el de veritat. I potser serà a Japó aquest estiu, o potser resultarà ser algú que ja conec però encara no prou. O potser simplement no existeix. El que tinc clar és que donar-hi voltes i autocompadir-me a mi mateixa no canviarà res. I és per això que tinc intenció de seguir avançant, com he fet sempre.

No puc

No creia que tornaria a escriure mai més en aquest blog. Però ho he de fer, ho necessito. Necessito treure de dins totes aquestes coses que no sóc capaç de dir a ningú però que no em puc seguir menjant. M'agrada. M'agrada. No sé si dir que m'agrada molt, però m'agrada, i no estic preparada per a que m'agradi. No recordo que m'hagi agradat  ningú d'aquesta manera... des d'ell. I em nego a dir noms per si algun dia algú arriba a trobar aquesta pàgina i deixa de ser tan sols un lloc per mi, per desfogar-me i poder, d'alguna manera, dir el que no sóc capaç de posar en veu alta. Però sé molt bé de qui parlo. Parlo de la persona a qui vaig estimar amb tota l'ànima, tot i que la nostra relació acabés sent-ne una de molt retorçada, culpa de la dependència emocional que vaig generar-ne. Parlo del que va ser el meu millor amic i vaig perdre per culpa d'aquests sentiments que desesperadament vaig voler dur més enllà. El vaig estimar tant... I ara és un desconegut. I no vull que passi el mateix aquest cop.

Crec que tinc por d'aquests sentiments. De que tornin a destrossar-me com un cop ho van fer. Perquè veig patrons que es repeteixen, veig que és diferent que les altres vegades que he tingut "crushes" que ni tan sols es poden dir així perquè no duraven més de setmana i mitja i mmolt probablement no eren més que una manera que tenia la meva ment de fer-me sentir més sola. Vaig autoanomenar-me grisromàntica quan ni jo mateixa sé si aquesta definició és apropiada per la por que no em volia reconèixer que tinc a enamorar-me... Però no ha servit de res. Ha vingut ell, i és tan mono, i tan simpàtic. És tot el contrari del que era l'altre. Però no és per mi. No sóc especial, és la seva manera de ser, i això fa mal. M'il·lusiono quan em passa el braç per l'esquena o es repenja sobre meu per a que li acaroni els cabells, però la realitat és que és així amb tothom, i a si amb mi va més enllà és perquè sóc jo mateixa qui li dóna peu a que ho faci.

Avui he sortit de l'examen amb ganes de veure'l. M'he posat una samarreta que creia que li faria gracia i he marxat potser una mica massa d'hora de classe per poder estar-hi encara que fos 5 minuts més. I allà estava. Que maco, amb la barbeta de 3 dies que no es va poder afeitar quan va sortir de festa, li queda molt millor que la cara afaitada. He entrat fent l'espectacle, com sempre,pensant que potser podriem abraçar-nos amb l'excusa de no tenir sort en els examens... Però ni m'ha mirat. Estava estudiant, estava repassant amb l'altra que tenia el mateix examen que ell en no res... I li passava el braç per l'esquena.

Ha sigut com una fiblada. Per què em fa tan mal una cosa tan trivial? Estic tornant a caure en els mateixos paranys que la última vegada, però aquest cop no estic disposada a que acabi de la mateixa manera. No vull tornar a perdre algú que m'importa, un altre cop no. I tinc por. Tinc molta por de no ser capaç d'evitar-ho, de no poder guardar el secret per a mi mateixa. No sé ni de què. Però alhora tinc ganes de seguir endavant, d'estimar-lo i de que, per una vegada a la vida, m'estimin a mi també. I sé que jo mateixa hauria de frenar-me, de dir fins aquí Leta. Però no puc... M'il·lusiono i, per una part, m'agrada il·lusionar-me. M'agrada aquest sentiment de ser feliç per coses tan trivial com que em rigui una broma o que em digui que m'estima, encara que sigui de broma. I sé que mentre segueixi pensant així noo seré capaç de canviar. Vull plorar, i alhora no vull fer-ho. Vull que funcioni i alhora oblidar-lo quan abans millor. Vull buscar a algú altre però vull que sigui ell.

Per què he de tenir aquest passat? Tot seria tan fàcil si fos la primera vegada....

El fil vermell del destí

"Un fil vermell invisible connecta a aquells que estan destinats a trobar-se, sense importar temps, lloc o circumstàncies. El fil es pot estirar o contreure, però mai trencar-se." La llegenda del fil vermell del destí. Una preciosa història que s'explica a Japó i que diu que, quan una parella està destinada a passar tota la vida junts, un fil vermell està lligat al dit petit d'ell i ella. La parella la qual està connectada pel fil vermell del destí, acabarà junta passi el que passi. Potser abans, potser després, però al final sempre estaran junts. Jo no solc creure massa en llegendes i mites, ja ho saps, però en això si que hi crec. Jo crec en l'existència del fil, d'aquest fil que comença lligat al meu dit petit i que acaba al dit petit del noi al que estic destinada, amb el que de segur passaré la resta de la meva vida, i que tard o d'hora trobaré. És per això que ja no em preocupo per oblidar-te. És precisament per això. Si el meu fil no va a parar al teu dit petit, si no estem destinats l'un a l'altre, més aviat o més tard acabaré per oblidar-te. Tard o d'hora el trobaré a ell, al meu amor vertader, el que m'estimarà passi el que passi, per molt negres que es posin les coses... I llavors t'oblidaré, i només seràs un record, el noi al que vaig estimar molt, però que no estimaré tant com el podré estimar a ell. En canvi, si per alguna casualitat del destí el meu fil vermell sí que acabés al teu dit petit, no podria oblidar-te per molt que ho intentés. I, si algun dia arribés a oblidar-te, estic segura que tornaria a caure de nou. I tu també ho faries. M'estimaries tant com jo t'estimo ara a tu, i lamentaries a cada moment no haver-me estimat abans per així haver pogut estar més temps junts, gaudint del nostre amor. Si ets tu qui té lligat l'altre extrem del meu fil? Sincerament, no ho sé. El temps haurà de dir-ho. Potser els dos sortim amb altra gent abans d'acabar junts finalment, o potser no acabem mai junts. No m'hi penso capficar. Sé que tinc algú que està destinat a mi, i sé que algun dia ens trobarem. Només cal esperar a que aquest fil invisible que ens connecta es decideixi a juntar-nos d'una vegada i per sempre.

T'he perdut...

Per què em vas mentir? Vas prometre’m que no deixaríem de ser amics. Vas dir que no havia canviat res entre nosaltres, que per molt que jo t’hagués dit clarament el que sentia per tu i tu no em corresponies, per molt que jo t’hagués estat ignorant durant tres dies, tres tortuosos dies... Vas dir que mai havíem deixat de ser amics. Li vas dir a ella que jo et queia molt (i repeteixo, MOLT) bé, i que no deixaries de parlar-me a les tardes perquè tu també t’avorries. Llavors, per què? Per que no m’envies un missatge quan estàs avorrit? Per què quan obro el Facebook ja no tinc un missatge teu dient “Hey”, o un “Carletaletaleta” del que tant m’agraden? Per què ja no em busques? No se suposa que no havia de canviar res entre nosaltres? Et trobo a faltar... Molt. Massa. I em sento estúpida comprovant cada 5 minuts que no tingui un missatge teu. I m’il•lusiono cada cop que en rebo un, pensant que potser és teu. Però mai ho és. No té cap sentit esperar per un missatge teu perquè sé que ma’ arribarà. I si m’atreveixo jo a enviar-te un missatge, to quedarà en quatre línies mal contades, on la majoria seran monosíl•labs i emoticones. On han quedat les nostres converses? Quan fa que no parlem durant hores i hores perquè els dos estem avorrits i no tenim res més a fer? Es que ja no em vols ni per a amiga? Sé que et connectes cada tarda. Ho veig, ho miro. Et busco inconscientment tot i saber que em provoca un mal espantós el saber que hi ets però que no em parlaràs. Sé que hi ets, que probablement estàs parlant amb més d’una persona, potser amb alguna amiga meva i tot. Llavor per què amb mi no? No se suposava que eres el meu millor amic?! El meu punyeter millor amic! Quantes vegades has vingut a casa meva? Quantes hores passàvem al dia junts? Creus que puc acostumar-me de cop a no dirigir-te la paraula? Et trobo a faltar, coi! Sé que ja ho he dit, però ho repetiré tants cops com faci falta. Et trobo molt a faltar i no et vull perdre, encara que crec que ja és massa tard... No vas ser tu el que va dir que no t’incomodava que estigués enamorada de tu? No vas ser tu el que va dir que no perdríem la nostra amistat per una tonteria com aquella? Sí, ho sé. La vaig cagar: primer declarant-me i després allunyant-me de tu expressament. Però vaig rectificar-ho. Vaig llançar el meu orgull i et vaig escriure aquella carta que tu em vas contestar en persona per demostrar, i amb raó, que no ets un covard com jo. Vas dir –me que tot estava bé! Que mai havíem deixat de ser amics! Es que no ho recordes?! Vas dir-m’ho! Llavors per què em fas això? T’agrada veure’m patir? Perquè et juro que mai havia patit tant abans, mai. Saps? Tu ets la causa de totes les meves depressions. El saber que no m’estimes em fa mal, però el saber que ja no tornarem a ser amics mai més em destrossa... Et necessito. Et necessito més que mai! Necessito escoltar la teva veu, sentir la teva olor, veure’t somriure un com més. Necessito veure’t i parlar amb tu. Tant m’és el que em diguis. Insulta’m si vols. Digues que sóc un noi com fas sempre, o critica’m per com de dolenta sóc jugant al Nos, però parla’m. No suporto aquest sentiment. T’estimo. I ja no sé ni el que estic dient. Només sé que et necessito. Sempre, per molt deprimida que estigués, encara que tu en fossis la causa, sempre aconseguies treure’m un somriure. Sempre. Per què ara no fas res més que enfonsar-me. Saps? De vegades penso que ja t’he oblidat, o fins i tot que ja m’agrada algun altre noi. Però no són més que fantasies. En moments com aquest me n’adono que ets l’únic, l’únic a qui estimo. Ets el noi que més he estimat i no crec que pugui estimar tant mai més. Però ara ja tant és. Ara tot ha acabat. I és això el que més ràbia em fa. T’he perdut per sempre. T’he perdut tot i que tu mai has sigut meu. I això fa mal. Molt mal...

L'amor mata l'amistat...

Que et rebutgi un noi que t'agrada fa mal. Que et rebutgi el noi del que estàs enamorada et destrossa. Però que et rebutgi el teu millor amic, del que estàs completament enamorada i que, tot i que ell et digui que no perdreu la vostra amistat, acabeu separant-vos et mata per dins. És el pitjor que et pot passar, sobretot quan saps que tu ets la culpable d'aquest distanciament. Et sents estúpida, imbècil, idiota i tots els insults que se't puguin passar pel cap. << Per què vaig haver de declarar-me? >> Penses << Per què no vaig saber mantenir la boca tancada? >> En aquell moment, on tot s'enfonsa i et sembla que mai podràs desfer-te d'aquest patiment, l'únic que pots fer és plorar. Esperes que no hi hagi ningú a casa i et tanques a l'habitació a plorar mentre escoltes música. Vas al lavabo amb l'excusa de dutxar-te i plores mentre l'aigua cau sobre teu. Al principi plores (o penses que plores) pel que no ha sigut, per no ser la noia dels seus somnis i et preguntes per què no pots ser tu. Tu ets la noia amb la que passa més temps, la que més vegades ha portat a casa. Tu ets la noia amb la que s'envia missatges totes les tardes, des que acabeu de dinar fins que aneu a dormir. Per què no s'ha pogut enamorar de tu com tu t'has enamorat d'ell? Ara, aquestes quedades, aquests somriures de complicitat i aquests missatges s'han fos, i l'únic que queda és el record que tant mal et fa. Ni tan sols saps com enfrontar-lo. Intentes mirar-lo, però si es gira cap a tu apartes la mirada. Més d'una vegada penses en enviar-li un missatge. Al cap i a la fi, ell va dir que volia que seguíssiu sent amics, no? Si ell no fa el primer pas i t'envia un missatge, bé ho pots fer tu. Però mai trobaràs les paraules. Mai sabràs que dir o com començar, i si algun dia ho aconsegueixes els dubtes envairan la teva ment. No pensarà que ets una desesperada? No li semblaràs pesada? No es cansarà de tu? Al final mai enviaràs aquest missatge i acabaràs plorant un altre cop, mentre llegeixes les vostres antigues converses que tant trobes a faltar. Potser algun dia ell es decidirà a escriure't. Començarà preguntant-te alguna cosa de classe i, d'alguna manera o altre, acabareu en una de les vostres converses que duren hores i que per vosaltres tenen tot el sentit del món, però que l'altre gent no aconseguiria entendre per molt que s'hi esforcés. I potser algun dia tornareu a quedar, però no sols, amb tota la colla. Estareu junts, si, però sempre amb algú a prop; i si, per casualitat us quedeu més o menys sols en algun moment, el silencis incòmodes seran continus, i us afanyareu a buscar algú altre que destensi una mica la situació. Serà en aquells moments de silenci on voldràs plorar més que mai, però també serà quan saps que menys convé fer-ho. No per ell (tampoc deu ser la primera vegada que et veuria plorar), més aviat per tu mateixa. El teu orgull et farà callar i no podràs dir-li, un cop més, el que et mors de ganes de dir-li. Quatre paraules que se t’encallen a la gola cada cop que intentes pronunciar-les i, que per por, et guardes per a tu mateixa, tot i saber que et destrossen per dins: Et trobo a faltar. Aquell dia tornaràs a casa amb una estranya barreja de felicitat i tristesa. No sabràs que fer o que dir-li, si parlar-li o ignorar-lo. Potser sembla que tot torna a ser igual entre vosaltres, però és només una il•lusió. Ja no quedeu, ja no us mireu durant més de dos segons i ja gairebé no parleu. Ell comença a parlar amb alguna altra noia durant les tardes, probablement una de les teves amigues, i això encara et fa més mal. T'ha canviat per una altra. Mai havies sigut especial per a ell. Amb l'última esperança, buscaràs una excusa per enviar-li un missatge. Qualsevol cosa serveix: S'ha anunciat una nova temporada de la sèrie que els dos veieu, has passat a un altre nivell del joc al que els dos estàveu enganxats, t'han explicat alguna anècdota sobre algú que ell també coneix... Tot per que ell et contesti amb una simple emoticona o un "LOL". Tu, derrotada, deixaràs que vegi que has llegit el missatge i no n'hi enviaràs cap altre per no molestar-lo. I ploraràs. Ploraràs per què te n'has adonat. T'has adonat que l'has perdut per sempre. T'has adonat que no tornaran les converses, les quedades, les bromes... T'adones que aviat a casa seva deixaran de preguntar-se per què ja no hi vas i, en poc temps, passaràs de ser la seva millor amiga a ser una simple companya de classe. Arribarà l'estiu i ja no us veureu. Potser millor, penses al principi, així podràs oblidar-lo. I al principi creus que és així. Creus que l'has oblidat, que ja no t'agrada i que ja pots començar a fixar-te en altres nois. De tant en tant penses en ell, o inconscientment dius el seu nom mentre escoltes una cançó romàntica, com solies fer quan encara no li havies dit res, però penses que és normal perquè va ser molt important per a tu durant molt temps. Un dia se t'acudirà rellegir alguna de les vostres converses. Riuràs amb les vostres tonteries. Recordaràs com de bé us ho passàveu. Recordaràs quan quedàveu, les seves tonteries, el seu somriure, la seva veu... Abans que te n'adonis estaràs plorant un altre cop, i el pit et farà un mal insuportable. Intentes parar, però no pots. Plores i plors, recordant cada moment que has passat amb ell. Recordant cada part del seu cos, cada moviment seu, cada cop que el picaves rient per què feia se'n reia carinyosament de tu, cada compliment, cada insult, cada baralla, cada reconciliament, cada hola, cada adéu, cada dia, hora, minut i segon que has passat al seu costat. Serà llavors quan t'adonis finalment que el que anheles ja no és ser la seva xicota, sortir amb ell o tenir una relació seriosa, que l'únic que t'importa és estar al seu costat. Et maleeixes a tu mateixa perquè tot el que desitges ara és ser el que eres tan sols uns mesos o unes setmanes enrere: la seva amiga, la seva companya de bromes, algú amb qui passar l'estona. Ho demanes amb totes les teves forces. Plores i plores, però saps que no serveix de res. L'has perdut, l'has perdut per sempre, i tot per haver-te declarat. I és precisament en aquell moment que t'adones que potser (i no més potser) ja no estàs tant enamorada d'ell, sinó estàs enamorada de la vostra amistat. D'aquella amistat que vas arruïnar per voler provar sort en una loteria que sabies que tenies perduda. I penses. Penses i arribes a una conclusió. Tard o d'hora l’oblidaràs, coneixeràs un altre noi i t'enamoraràs d'ell. I ell s'enamorarà de tu. Seràs feliç amb el teu nou amor, i aquest noi que ara tant estimes només serà un record llunyà. Però tu no seràs del tot feliç. No ho seràs perquè sabràs que un dia, per idiota, vas perdre el millor amic que haguessis pogut desitjar i que ja no tornarà mai més. I ploraràs. Ploraràs fins que se t'acabin les llàgrimes. I potser escriuràs un blog per desfogar-te, tot i saber que no canviarà res. Perquè ell j ha marxat. Ha marxat per no tornar. Perquè vau començar sent desconeguts, us vau convertir en amics, millors amics i ara torneu a ser dos desconeguts. I et fa mal, et fa un mal que et mata per dins i no et deixa respirar. Però tu no ho diràs a ningú, perquè tampoc t'entendrien. Ets la única que sap com et sents. Ets la única que sap que l'únic que pot ser és plorar. I, qui sap, potser algun dia, d’aquí molt temps pugueu tornar a començar. Tornar a ser amics com éreu i oblidar tot aquest temps perdut. Però ara no, ara necessites estar sola i pensar. Pensar que tot anirà bé i que tot acabarà...

Presentació del blog... Suposo

Hola, com va? Sí, ho sé. És una forma una mica ridícula de començar un post, però tampoc crec que valgui la pena esforçar-se massa per un blog que ningú llegirà. I si tu has arribat a aquest blog d'alguna manera o altre i estàs llegint això ja t'aviso ara: aquest no és un blog creat per als lectors, és un blog per a que jo, podriem dir "l'escriptora", pugui desfogar-me en els meus moments baixos. És un blog creat per mí i per a mí. Ja ho sé, estic sonant com una nena repel·lent, oi? Però la qüestió és que estic dient la veritat: aquest blog, d'ara en endavant em servirà a mi fer desfogar-me, per poder plasmar en paraules el que no sóc capaç de dir en paraules. Si, tot i sabent això, encara vols quedar-te perquè li trobes plaer a llegir, tal com diu el blog, els anhels d'una jove incompresa, benvingut siguis. Ningú et recriminarà ni que et quedis, ni que marxis. Ara, si decideixes quedar-te hi ha una sola condició: no em jutgis per res del que llegeixis aqui. Si escric aqeuest blog es, precisament, perquè estic farta de ser jutjada pel que dic o el que deixo de dir, i necessito una mica de descans.I bé, això és tot. Tu decideixes si et quedes o maxes. Fins a la propera (o no).