T'he perdut...

Per què em vas mentir? Vas prometre’m que no deixaríem de ser amics. Vas dir que no havia canviat res entre nosaltres, que per molt que jo t’hagués dit clarament el que sentia per tu i tu no em corresponies, per molt que jo t’hagués estat ignorant durant tres dies, tres tortuosos dies... Vas dir que mai havíem deixat de ser amics. Li vas dir a ella que jo et queia molt (i repeteixo, MOLT) bé, i que no deixaries de parlar-me a les tardes perquè tu també t’avorries. Llavors, per què? Per que no m’envies un missatge quan estàs avorrit? Per què quan obro el Facebook ja no tinc un missatge teu dient “Hey”, o un “Carletaletaleta” del que tant m’agraden? Per què ja no em busques? No se suposa que no havia de canviar res entre nosaltres? Et trobo a faltar... Molt. Massa. I em sento estúpida comprovant cada 5 minuts que no tingui un missatge teu. I m’il•lusiono cada cop que en rebo un, pensant que potser és teu. Però mai ho és. No té cap sentit esperar per un missatge teu perquè sé que ma’ arribarà. I si m’atreveixo jo a enviar-te un missatge, to quedarà en quatre línies mal contades, on la majoria seran monosíl•labs i emoticones. On han quedat les nostres converses? Quan fa que no parlem durant hores i hores perquè els dos estem avorrits i no tenim res més a fer? Es que ja no em vols ni per a amiga? Sé que et connectes cada tarda. Ho veig, ho miro. Et busco inconscientment tot i saber que em provoca un mal espantós el saber que hi ets però que no em parlaràs. Sé que hi ets, que probablement estàs parlant amb més d’una persona, potser amb alguna amiga meva i tot. Llavor per què amb mi no? No se suposava que eres el meu millor amic?! El meu punyeter millor amic! Quantes vegades has vingut a casa meva? Quantes hores passàvem al dia junts? Creus que puc acostumar-me de cop a no dirigir-te la paraula? Et trobo a faltar, coi! Sé que ja ho he dit, però ho repetiré tants cops com faci falta. Et trobo molt a faltar i no et vull perdre, encara que crec que ja és massa tard... No vas ser tu el que va dir que no t’incomodava que estigués enamorada de tu? No vas ser tu el que va dir que no perdríem la nostra amistat per una tonteria com aquella? Sí, ho sé. La vaig cagar: primer declarant-me i després allunyant-me de tu expressament. Però vaig rectificar-ho. Vaig llançar el meu orgull i et vaig escriure aquella carta que tu em vas contestar en persona per demostrar, i amb raó, que no ets un covard com jo. Vas dir –me que tot estava bé! Que mai havíem deixat de ser amics! Es que no ho recordes?! Vas dir-m’ho! Llavors per què em fas això? T’agrada veure’m patir? Perquè et juro que mai havia patit tant abans, mai. Saps? Tu ets la causa de totes les meves depressions. El saber que no m’estimes em fa mal, però el saber que ja no tornarem a ser amics mai més em destrossa... Et necessito. Et necessito més que mai! Necessito escoltar la teva veu, sentir la teva olor, veure’t somriure un com més. Necessito veure’t i parlar amb tu. Tant m’és el que em diguis. Insulta’m si vols. Digues que sóc un noi com fas sempre, o critica’m per com de dolenta sóc jugant al Nos, però parla’m. No suporto aquest sentiment. T’estimo. I ja no sé ni el que estic dient. Només sé que et necessito. Sempre, per molt deprimida que estigués, encara que tu en fossis la causa, sempre aconseguies treure’m un somriure. Sempre. Per què ara no fas res més que enfonsar-me. Saps? De vegades penso que ja t’he oblidat, o fins i tot que ja m’agrada algun altre noi. Però no són més que fantasies. En moments com aquest me n’adono que ets l’únic, l’únic a qui estimo. Ets el noi que més he estimat i no crec que pugui estimar tant mai més. Però ara ja tant és. Ara tot ha acabat. I és això el que més ràbia em fa. T’he perdut per sempre. T’he perdut tot i que tu mai has sigut meu. I això fa mal. Molt mal...