L'amor mata l'amistat...

Que et rebutgi un noi que t'agrada fa mal. Que et rebutgi el noi del que estàs enamorada et destrossa. Però que et rebutgi el teu millor amic, del que estàs completament enamorada i que, tot i que ell et digui que no perdreu la vostra amistat, acabeu separant-vos et mata per dins. És el pitjor que et pot passar, sobretot quan saps que tu ets la culpable d'aquest distanciament. Et sents estúpida, imbècil, idiota i tots els insults que se't puguin passar pel cap. << Per què vaig haver de declarar-me? >> Penses << Per què no vaig saber mantenir la boca tancada? >> En aquell moment, on tot s'enfonsa i et sembla que mai podràs desfer-te d'aquest patiment, l'únic que pots fer és plorar. Esperes que no hi hagi ningú a casa i et tanques a l'habitació a plorar mentre escoltes música. Vas al lavabo amb l'excusa de dutxar-te i plores mentre l'aigua cau sobre teu. Al principi plores (o penses que plores) pel que no ha sigut, per no ser la noia dels seus somnis i et preguntes per què no pots ser tu. Tu ets la noia amb la que passa més temps, la que més vegades ha portat a casa. Tu ets la noia amb la que s'envia missatges totes les tardes, des que acabeu de dinar fins que aneu a dormir. Per què no s'ha pogut enamorar de tu com tu t'has enamorat d'ell? Ara, aquestes quedades, aquests somriures de complicitat i aquests missatges s'han fos, i l'únic que queda és el record que tant mal et fa. Ni tan sols saps com enfrontar-lo. Intentes mirar-lo, però si es gira cap a tu apartes la mirada. Més d'una vegada penses en enviar-li un missatge. Al cap i a la fi, ell va dir que volia que seguíssiu sent amics, no? Si ell no fa el primer pas i t'envia un missatge, bé ho pots fer tu. Però mai trobaràs les paraules. Mai sabràs que dir o com començar, i si algun dia ho aconsegueixes els dubtes envairan la teva ment. No pensarà que ets una desesperada? No li semblaràs pesada? No es cansarà de tu? Al final mai enviaràs aquest missatge i acabaràs plorant un altre cop, mentre llegeixes les vostres antigues converses que tant trobes a faltar. Potser algun dia ell es decidirà a escriure't. Començarà preguntant-te alguna cosa de classe i, d'alguna manera o altre, acabareu en una de les vostres converses que duren hores i que per vosaltres tenen tot el sentit del món, però que l'altre gent no aconseguiria entendre per molt que s'hi esforcés. I potser algun dia tornareu a quedar, però no sols, amb tota la colla. Estareu junts, si, però sempre amb algú a prop; i si, per casualitat us quedeu més o menys sols en algun moment, el silencis incòmodes seran continus, i us afanyareu a buscar algú altre que destensi una mica la situació. Serà en aquells moments de silenci on voldràs plorar més que mai, però també serà quan saps que menys convé fer-ho. No per ell (tampoc deu ser la primera vegada que et veuria plorar), més aviat per tu mateixa. El teu orgull et farà callar i no podràs dir-li, un cop més, el que et mors de ganes de dir-li. Quatre paraules que se t’encallen a la gola cada cop que intentes pronunciar-les i, que per por, et guardes per a tu mateixa, tot i saber que et destrossen per dins: Et trobo a faltar. Aquell dia tornaràs a casa amb una estranya barreja de felicitat i tristesa. No sabràs que fer o que dir-li, si parlar-li o ignorar-lo. Potser sembla que tot torna a ser igual entre vosaltres, però és només una il•lusió. Ja no quedeu, ja no us mireu durant més de dos segons i ja gairebé no parleu. Ell comença a parlar amb alguna altra noia durant les tardes, probablement una de les teves amigues, i això encara et fa més mal. T'ha canviat per una altra. Mai havies sigut especial per a ell. Amb l'última esperança, buscaràs una excusa per enviar-li un missatge. Qualsevol cosa serveix: S'ha anunciat una nova temporada de la sèrie que els dos veieu, has passat a un altre nivell del joc al que els dos estàveu enganxats, t'han explicat alguna anècdota sobre algú que ell també coneix... Tot per que ell et contesti amb una simple emoticona o un "LOL". Tu, derrotada, deixaràs que vegi que has llegit el missatge i no n'hi enviaràs cap altre per no molestar-lo. I ploraràs. Ploraràs per què te n'has adonat. T'has adonat que l'has perdut per sempre. T'has adonat que no tornaran les converses, les quedades, les bromes... T'adones que aviat a casa seva deixaran de preguntar-se per què ja no hi vas i, en poc temps, passaràs de ser la seva millor amiga a ser una simple companya de classe. Arribarà l'estiu i ja no us veureu. Potser millor, penses al principi, així podràs oblidar-lo. I al principi creus que és així. Creus que l'has oblidat, que ja no t'agrada i que ja pots començar a fixar-te en altres nois. De tant en tant penses en ell, o inconscientment dius el seu nom mentre escoltes una cançó romàntica, com solies fer quan encara no li havies dit res, però penses que és normal perquè va ser molt important per a tu durant molt temps. Un dia se t'acudirà rellegir alguna de les vostres converses. Riuràs amb les vostres tonteries. Recordaràs com de bé us ho passàveu. Recordaràs quan quedàveu, les seves tonteries, el seu somriure, la seva veu... Abans que te n'adonis estaràs plorant un altre cop, i el pit et farà un mal insuportable. Intentes parar, però no pots. Plores i plors, recordant cada moment que has passat amb ell. Recordant cada part del seu cos, cada moviment seu, cada cop que el picaves rient per què feia se'n reia carinyosament de tu, cada compliment, cada insult, cada baralla, cada reconciliament, cada hola, cada adéu, cada dia, hora, minut i segon que has passat al seu costat. Serà llavors quan t'adonis finalment que el que anheles ja no és ser la seva xicota, sortir amb ell o tenir una relació seriosa, que l'únic que t'importa és estar al seu costat. Et maleeixes a tu mateixa perquè tot el que desitges ara és ser el que eres tan sols uns mesos o unes setmanes enrere: la seva amiga, la seva companya de bromes, algú amb qui passar l'estona. Ho demanes amb totes les teves forces. Plores i plores, però saps que no serveix de res. L'has perdut, l'has perdut per sempre, i tot per haver-te declarat. I és precisament en aquell moment que t'adones que potser (i no més potser) ja no estàs tant enamorada d'ell, sinó estàs enamorada de la vostra amistat. D'aquella amistat que vas arruïnar per voler provar sort en una loteria que sabies que tenies perduda. I penses. Penses i arribes a una conclusió. Tard o d'hora l’oblidaràs, coneixeràs un altre noi i t'enamoraràs d'ell. I ell s'enamorarà de tu. Seràs feliç amb el teu nou amor, i aquest noi que ara tant estimes només serà un record llunyà. Però tu no seràs del tot feliç. No ho seràs perquè sabràs que un dia, per idiota, vas perdre el millor amic que haguessis pogut desitjar i que ja no tornarà mai més. I ploraràs. Ploraràs fins que se t'acabin les llàgrimes. I potser escriuràs un blog per desfogar-te, tot i saber que no canviarà res. Perquè ell j ha marxat. Ha marxat per no tornar. Perquè vau començar sent desconeguts, us vau convertir en amics, millors amics i ara torneu a ser dos desconeguts. I et fa mal, et fa un mal que et mata per dins i no et deixa respirar. Però tu no ho diràs a ningú, perquè tampoc t'entendrien. Ets la única que sap com et sents. Ets la única que sap que l'únic que pot ser és plorar. I, qui sap, potser algun dia, d’aquí molt temps pugueu tornar a començar. Tornar a ser amics com éreu i oblidar tot aquest temps perdut. Però ara no, ara necessites estar sola i pensar. Pensar que tot anirà bé i que tot acabarà...