No puc

No creia que tornaria a escriure mai més en aquest blog. Però ho he de fer, ho necessito. Necessito treure de dins totes aquestes coses que no sóc capaç de dir a ningú però que no em puc seguir menjant. M'agrada. M'agrada. No sé si dir que m'agrada molt, però m'agrada, i no estic preparada per a que m'agradi. No recordo que m'hagi agradat  ningú d'aquesta manera... des d'ell. I em nego a dir noms per si algun dia algú arriba a trobar aquesta pàgina i deixa de ser tan sols un lloc per mi, per desfogar-me i poder, d'alguna manera, dir el que no sóc capaç de posar en veu alta. Però sé molt bé de qui parlo. Parlo de la persona a qui vaig estimar amb tota l'ànima, tot i que la nostra relació acabés sent-ne una de molt retorçada, culpa de la dependència emocional que vaig generar-ne. Parlo del que va ser el meu millor amic i vaig perdre per culpa d'aquests sentiments que desesperadament vaig voler dur més enllà. El vaig estimar tant... I ara és un desconegut. I no vull que passi el mateix aquest cop.

Crec que tinc por d'aquests sentiments. De que tornin a destrossar-me com un cop ho van fer. Perquè veig patrons que es repeteixen, veig que és diferent que les altres vegades que he tingut "crushes" que ni tan sols es poden dir així perquè no duraven més de setmana i mitja i mmolt probablement no eren més que una manera que tenia la meva ment de fer-me sentir més sola. Vaig autoanomenar-me grisromàntica quan ni jo mateixa sé si aquesta definició és apropiada per la por que no em volia reconèixer que tinc a enamorar-me... Però no ha servit de res. Ha vingut ell, i és tan mono, i tan simpàtic. És tot el contrari del que era l'altre. Però no és per mi. No sóc especial, és la seva manera de ser, i això fa mal. M'il·lusiono quan em passa el braç per l'esquena o es repenja sobre meu per a que li acaroni els cabells, però la realitat és que és així amb tothom, i a si amb mi va més enllà és perquè sóc jo mateixa qui li dóna peu a que ho faci.

Avui he sortit de l'examen amb ganes de veure'l. M'he posat una samarreta que creia que li faria gracia i he marxat potser una mica massa d'hora de classe per poder estar-hi encara que fos 5 minuts més. I allà estava. Que maco, amb la barbeta de 3 dies que no es va poder afeitar quan va sortir de festa, li queda molt millor que la cara afaitada. He entrat fent l'espectacle, com sempre,pensant que potser podriem abraçar-nos amb l'excusa de no tenir sort en els examens... Però ni m'ha mirat. Estava estudiant, estava repassant amb l'altra que tenia el mateix examen que ell en no res... I li passava el braç per l'esquena.

Ha sigut com una fiblada. Per què em fa tan mal una cosa tan trivial? Estic tornant a caure en els mateixos paranys que la última vegada, però aquest cop no estic disposada a que acabi de la mateixa manera. No vull tornar a perdre algú que m'importa, un altre cop no. I tinc por. Tinc molta por de no ser capaç d'evitar-ho, de no poder guardar el secret per a mi mateixa. No sé ni de què. Però alhora tinc ganes de seguir endavant, d'estimar-lo i de que, per una vegada a la vida, m'estimin a mi també. I sé que jo mateixa hauria de frenar-me, de dir fins aquí Leta. Però no puc... M'il·lusiono i, per una part, m'agrada il·lusionar-me. M'agrada aquest sentiment de ser feliç per coses tan trivial com que em rigui una broma o que em digui que m'estima, encara que sigui de broma. I sé que mentre segueixi pensant així noo seré capaç de canviar. Vull plorar, i alhora no vull fer-ho. Vull que funcioni i alhora oblidar-lo quan abans millor. Vull buscar a algú altre però vull que sigui ell.

Per què he de tenir aquest passat? Tot seria tan fàcil si fos la primera vegada....